Guainot

Una volta per la volta al món

Home » Trist passat, prometedor futur

Trist passat, prometedor futur

Ja som a Cambodja. Un país que a priori tothom coneix més aviat poc. Afortunadament, té dos veïns amb molt turisme, Tailandia i Vietnam, però segurament, encara no te prou atractiu (o no els saben vendre prou bé) com per ser un destí turístic únic.

Hem començat per Phnom Penh, la capital. La veritat es que ens recorda molt a les grans de Vietnam, però es molt més neta, la tenen més cuidada i té construccions molt més interessants: la Silver Pagoda, el palau Reial, el mercat central, el passeig davant del riu…

Però malauradament, el que més ens ha xocat és el seu negre passat, fins llavors, per nosaltres desconegut:

Cambodja va ser, durant la guerra de Vietnam, el país en qui ningú es fixava. Les bombes americanes queien “accidentalment” igual que a altres veins com Laos i això va provocar un malestar persistent en la població cambodjana. Mica en mica, la guerra al Vietnam va anar desintensificant-se i va ser la oportunitat que l’extrema Esquerra, encapçalada per Pol Pot, va aprofitar per controlar l’exèrcit i fer-se amb el poder del govern.

Inicialment, la gent va pensar que aquest canvi de rumb supossaria l’arribada de la pau però res més lluny de la realitat.

Pol Pot, (diminutiu de Politic Potential), es va formar a Paris, on va incorporar les idees més extremes del comunisme emergent. En tornar al seu país natal les va aplicar en el seu malaltís exponent . La dictadura del proletariat, es va convertir en una masacra del seu propi poble.

Perseguint l’objectiu de convertir el seu poble en autosuficient, Pol Pot va ordenar fer tornar a tota la població als camps d’arròs (on paradògicament, al final, es morien encara més de gana). Phnom Penh, la capital es va convertir en una ciutat fantasma en tres dies (més d’un milió de desplaçats). Es van eliminar tots els intel•lectuals per possibles perills pel regim, i per evitar venjances, les seves famílies (dones, nens…) van patir la mateixa sort. El simple fet de portar ulleres, de parlar un idioma estranger, de fins i tot tenir camps més productius que altres, era motiu suficient per ser empresonat i matat. Tots els hospitals, universitats, escoles de les ciutats van ser destruïts o convertits en presons de tortura.
Una masacra on dels anys 1975 al 1979 van morir més de 3 milions de persones (aproximadament la meitat de la població). I ningú va fer-hi res! Estratègies i interessos geopolítics van fer que tothom gires la mirada i no es volgués investigar en un país que havia tancat totes les seves fronteres.

L’any 1979, l’avui President del govern (“democràtic”), va arribar a Vietnam, on va demanar ajuda i va avisar de la intenció de Pol Pot de “reconquerir” territoris del sud. L’exèrcit de Vietnam va entrar a Cambodja, gaire bé sense resistència (les ciutats eren buides) i va acabar amb el regim Khmer Rouge.
La historia és duríssima i sorprenentment desconeguda. Avui el museu de la guerra de la ciutat S-21 (ex escola i convertida durant el règim en centre de tortura) dóna detall del que va passar i a pocs kms de la ciutat es pot visitar un camp d’extermini (killing fields) on arribaven camions i camions de gent que no en tornava a sortir mai més. Centenars de tombes i encara avui ossos que surten de terra.

Tal com deia un dels nostres guies: tothom en aquest país s’ha vist afectat per aquest conflicte tant recent.

Avui en dia és un país de pau, amb trajectòria positiva tot i molts problemes que encara arrosseguen (com la corrupció), amb molt potencial per seguir creixent, i sobretot amb una gent molt entregada i somrient.

Per cert, si en voleu saber alguna cosa més podeu mirar la pel•lícula: Killing fields (Los gritos del silencio).

Pròxima parada, Battambang!

Name of author

Name: Guainot

2 thoughts on “Trist passat, prometedor futur

  • Ei, molt bona aportació Jordi! És ben bè que aquests països de per aquí les han passat putes!! He de dir que em fascina aquesta part d’Àsia.

    Vagi bé per Tailandia ara! Us aniré seguint. Salut!

  • Eii gran entrada de blog, Jordi!! Em fas pensar en l’article que vaig escriure pel DAC sobre les mines anti-persones a Cambodja… COm bé dius, un país molt poc conegut. Us segueixo sovint!! A disfrutar!! Una abraçada,
    Marta.

Deixa un comentari